dilluns, 3 de febrer del 2014

PARAULA DE LOLA

Tothom, inclús qui es tingui per tot d’una peça, es doblega amb una notícia com la que a mi em va tocar patir:
            ¾Amic Robert, aquesta nit no et menjaràs el raïm de cap d’any.
          ¾Què em dius, Lola? Però si ara mateix són les nou del vespre! Vols dir que saps què t’empesques?
            ¾Robert, Robert... Jo no dic res, son elles, les cartes, qui parlen.
            Malgrat ser home de fe no em vaig estalviar ni de sentir una pressió al pit, ni tampoc una mena d’ofec; sens dubte era el pes de la cartomància amb disfressa de por que, d’una banda, començava a fer feina, i de l’altra, escombrava de cap a cap els projectes per a l’any entrant.
La Lola, com s’espera d’una professional íntegra, en cap moment va caure en l’emotivitat; jo, client de tota la vida i propens a l’emoció, fora dels primers instants, també vaig saber estar a l’alçada dels esdeveniments. Fins i tot, per treure dramatisme a l’escena, li vaig preguntar què li devia, i la molt pessetera em va contestar que la sessió d’avui no me la cobrava, però que les vuit sessions endarrerides no me les passava per alt. Total: ja no em venia d’aquí, vaig posar el deute al dia, i amb un regust de materialisme em vaig acomiadar.  
             Caminant cap a casa sentia com si les forces se m’escolessin per les soles de les sabates; a cada pas necessitava més esma per a fer avançar unes cames com enfonsades al paviment.
            ¾Feliç any nou!  ¾deia la gent pel carrer, i jo pensava: “Si ho sabéssiu!”
            El cap, però, em funcionava bé. Diria fins i tot que gaudia d’una pau semblant a la dels dies que vas a classe amb els deures fets, inclús una certa clarividència em permetia sotjar la situació: “I si tot plegat fos un error..., ca! Què diferent si sobre la taula els meus ulls haguessin vist una sentència de jutge..., o el diagnòstic d’un metge..., però no!, el que hi havia sobre la taula, i ho he vist amb els meus ulls, era la infal·libilitat de la Lola! Negar ara, per conveniència, la veritat fóra tan miserable com renegar de la religió que sempre he mamat”.
            Eren les onze tocades quan vaig entrar al pis disposat a liquidar en menys d’una hora tants anys de viure sol, i vaig pensar: “Com que sóc home pràctic, enemic de comiats i amb tendència a enllestir, millor em dutxo, estreno el pijama que m’haurien dut els reis, i au, cap a el llit a descansar eternament”. Dit i fet, quan eren tres quarts de dotze vaig apagar el llum de la tauleta de nit, vaig respirar amb l’estil d’un practicant de ioga tres o quatre vegades pel cap baix, i completament estirat de panxa enlaire amb les mans creuades sobre el pit i els ulls clucs, vaig pensar: “Ja falta poc”. Però incomprensiblement la cosa es va anar allargant. Sense poder-ho impedir vaig començar a visualitzar tota la meva vida en imatges, com en una pantalla d’ordinador. I vinga passar imatges; quina vida més llarga i avorrida abans no vaig arribar a la sessió de cartes del dia abans! D’un rampell vaig encendre el llum; eren les quatre de la matinada! Ben viu, vaig saltar del llit, i tenia tanta gana que, sense parar en res més, vaig anar directe a la cuina i em vaig empassar d’un cop els dotze grans de raïm que el dia abans, amb tant d’enrenou, havia oblidat en un racó de la nevera.


                                                                                                            Joan Serra i Malla

dijous, 25 de juliol del 2013

BOXA

Vol emmirallar-me sobre el seu cos; fujo.
Em proposa el combat estàtic cos a cos; no em convé, giravolto i danso.
Busca escletxes; les amago.
El punyeter insisteix i no para fins acorralar-me en el seu terreny.
Aleshores m’endinya un ERO que m’envia directe a l’atur; aguanto l’embat i a sobre contraataco fent feinetes en B.
-Sempre com ara -em dic.
M’amenaça amb una denúncia; m’oblido de B.
Ens estudiem, ens temperem; treva? Els espectadors s’avorreixen i protesten:
-Tongo, tongo!
Jo ni cas, però ell sí; ell té mal perdre, i a més a més una reputació terrible per alimentar. Revoltat em clava un cop baix que desgraciat de mi m’enxampa sense defenses. Trec forces d’on puc i li etzibo una tempesta de sessions de quimioteràpia que el tomben a la lona.
-Vull la revenja, vull la revenja! -diu quan se l’enduen.
Assegut a la sala d’espera no tinc cap pressa.
                        
                                                                                  
 Joan Serra i Malla

dijous, 6 de juny del 2013

L'ONADA

A la tardor, aferrat a la barana del penya-segat, quan el sol fuig i li diu al cel cendrós que allà a l’horitzó es fongui amb el gris humit de l’aigua del mar, el meu rostre sever esdevé insensible al vent que em punxa amb agulles de cap. Mentre els cinc sentits fugen mar endins i capturen una onada que just acaba de néixer, en solitud me n’adono que de mica en mica es va fent gran, i com a poc a poc s’atansa imparablement cap a mi; quan la tinc a tocar m’atrapa la bellesa del seu fràgil cos robust que es gronxa i juga a fer petita la badia. Atrevida, tot passant em pica l’ullet. Fidel al seu destí no es detura ni un moment, però encara li sobra temps per llevar-me el cor i volar amb ell cap als inevitables farallons. Ferida de mort, s’escola entre remolins caòtics, i llavors esclata en mil bocins d’onada disfressats de llàgrima que s’enfilen cap al cel.
    “Com l’onada vas arribar quan ja feia temps que t’estimàvem. Té els mateixos ullets de la mare... ¿li posarem, Joan?  Tanta alegria instal·lada a casa era com viure en el conte que un mateix escriu. Juga, Joan, juga!... Des de la finestra de la cuina, et guaitàvem com jugaves al sorral del jardí. Als nostres ulls eres capaç d’ofegar la música de l’aigua del brollador, la imatge del cedre blau, o el perfum del gessamí, i sempre, sempre, era primavera amb tu al jardí. Llavors l’oracle, que creiem mut, va parlar. La paraula menys desitjada ens va sonar com una fuetada de foc al mig del cervell; i et va escollir. I com l’onada, te’n vas anar”.
    Amarat al penya-segat una pluja de dolor dolçament m’eixuga les llàgrimes. Ben aviat només seré aigua.

Joan Serra i Malla

dilluns, 18 de març del 2013

OTELLO


A mi que l’estudi on escolto música sigui interior ja em va bé. Em compensa mil vegades més l’aïllament acústic que no pas el fet que sempre sigui fosc. És el meu sancta sanctorum on m’hi recloc a escoltar música envoltat de parets de color de Mozart i d’olor a pau. Cada dia una música segons l’estat d’ànim; avui toca Verdi. Situem-nos: moble de la dreta, mòdul del mig, tercer prestatge des de baix, i comença d’esquerra a dreta tota la col·lecció de més de seixanta discs de vinil de les meves òperes predilectes. Un, dos, tres... i catorze; Otello ja et tinc! Mitja volta, tres passes endavant, curtes, i ja palpo a l’alçada del maluc el tocadiscs de tota la vida. Aixeco la tapa, trec el disc de la funda de paper setinat i el col·loco suaument centrat en el plat. Com friso per escoltar el cor cantant: Una vela! Una vela! Un vessillo! Un vessillo!... Estic totalment esborronat. Em reconcentro i començo l’operació més delicada: aixeco el braç del tocadiscs i l’apropo suaument cap al disc que ja ha començat a girar a 33 revolucions. Com una ploma la fina agulla aterra dolçament sobre el vinil i exactament sobre el punt més indicat. Com sempre ni una ratllada: més que vista, qüestió de pols. Dues passes laterals cap a l’esquerra, un quart de volta a la dreta i d’esquena em deixo caure per enfonsar-me en la més que confortable butaca de cuir anglès. Sona delicada l’obertura de La Traviata.
    -Òndia! Una altra vegada algú m’ha desordenat els discs.  

                                                       
                                                                                  Joan Serra i Malla

divendres, 8 de març del 2013

PUNT NEGRE


Benvolgut senyor President de la Generalitat:
     Sóc en Pitu, el veí de Sant Pere del Port que el vaig saludar fa un any amb motiu de la inauguració del desdoblament a tres carrils de la carretera del poble; oi que li sona? No cal que li digui que corren temps complicats a l’hora de tirar endavant el negoci familiar, però gràcies a vostè i a la seva decisió de desdoblar la carretera haig d’admetre que tinc feina com mai; a vegades fins i tot em toca fer alguna hora extra. No es pensi que si li escric a vostè és per interès personal, no senyor, jo no sóc d’aquesta mena de persones; si ho faig és perquè de petit em van ensenyar a ser agraït i a reconèixer la feina ben feta. És més, molta gent n’ha sortit beneficiada amb el desdoblament; ara ningú ja no pateix les llargues cues de cada dia, ni la canalla es mareja amb tant revolt, i quin goig veure els vehicles a ritme de gran premi llepar els inacabables rams de flors penjats al guarda rail! Es clar que mai no plou a gust de tothom i que sempre surt la típica gent que comenta que si ens vam carregar la fageda centenària i no calia, que si la pineda i la Font del Roc també, però vostè tranquil, ni cas a aquesta mena de comentaris que no s’aguanten per enlloc, i faci’m cas a mi que com a prova d’agraïment no li ofereixo directament els meus serveis, no, perquè això quedaria lleig, però sàpiga que el meu vot, que és lo més sagrat per a vostè, el té ben assegurat, i també el de la Puri, la florista, que la tinc aquí al meu costat i que pensa talment com jo. Diu que li enviï records de part d’ella i que si vostè un dia ve al poble li agradaria fer-se una foto junts per penjar-la a la botiga.
     Fins aviat.
     Pitu, l’enterramorts.
PS. Si decideix venir a fer-se la foto amb la Puri, li aconsello, anant en contra dels meus interessos i per l’estima que li tinc a vostè, que eviti la carretera nova desdoblada i agafi el camí vell de tota la vida.

                                                                              Joan Serra i Malla

dimarts, 8 de gener del 2013

LA PARELLA


    Si hi ha situacions a la vida que depenen d’un simple fil aquesta és una d’elles.
    Tot va començar ahir al matí pujant al llac de Certascan amb la meva parella i la Joana. No tenia per què ser així, però ell, per culpa d’una bota mal cordada, va acabar l’excursió amb un bon forat al taló.
    Així doncs avui la Joana, ves a saber amb quines intencions, ha tingut l’excusa perfecta per interferir en la nostra relació; no ho hauria dit mai de qui, com ella, sap de sobres que l’un sense l’altre no tenim cap mena de futur. Jo crec que em vol fer la guitza.
    Ara tots dos són al jardí, sota el porxo, a l’ombra, i ella el té a la falda. Poc s’ho pensa que la veig, que des del terrat, ressec al sol, li controlo els moviments.
    Llevat de mi, ningú no té pressa. S’apropen boires, sona un tro amenaçador i comença a ploure de valent. La Joana, ara ho veig clar, em té mania. Es recrea mimant al meu company tot cosint-li el forat del taló i, a mi, la molt harpia, xop a l’estenedor, no em fa ni cas.


                                                                   Joan Serra i Malla

dijous, 22 de novembre del 2012

PLA B


Que fins ara el dia ha estat fluix és evident. Plou, aviat es farà fosc, tinc les butxaques buides i l’estómac no diguem. Amb les soles foradades camino esquivant els bassals de les voreres cap a la solució dels meus mals. Entro al caixer automàtic del Banc Honest. De moment no hi ha ningú. Penjo la gorra just al davant de l’ull de la càmera de seguretat, respiro a pulmons plens, i un cop ben relaxat, controlo l’eina i em limito a esperar que entri la primera víctima. Ja és ben fosc.
-Bona nit -em diu.
-Bones -li contesto a la mulata atlètica, vestida amb un ajustat xandall i que pel cap baix em treu un pam.
Dissimulo tant com puc, mentre de reüll no perdo detall de tots els seus moviments: ara la targeta, ara el pin... Per un moment la seva cara em sona, és més, juraria que la he vist abans. Estigues per la feina, em dic, mentre noto com la navalla a la meva butxaca espera que apareguin els diners per volar cap a el seu coll. L’operació s’allarga, i tot d’una, el cor em comença a bategar com un tambor, les cames em tremolen i les mans em suen de mala manera. Tinc motiu: acabo de reconèixer davant meu la Lola Castaño, campiona del món de taekwondo.
-Que potser li passa alguna cosa? -em pregunta la noia amb un feix de bitllets a la mà.
-No, no senyoreta, és l’emoció del moment.
La por d’un ratolí acorralat per una gata em ressegueix, però no m’arronso i tiro pel dret. Amb un gest sec, molt contundent i automatitzat, trec de dins la butxaca de darrera el pantaló allò que tinc a punt; amb tota naturalitat, bolígraf en ma, li demano un autògraf.

                                                                   Joan Serra i Malla